Grau (240 crèdits): titulacions que tenen com a finalitat l’obtenció per part de l’estudiant d’una formació general, en una o unes quantes disciplines, i una formació orientada a la preparació per a l’exercici d’activitats de caràcter professional.

Màster universitari (60-120 crèdits): titulacions que tenen com a finalitat l’adquisició per part de l’estudiant d’una formació avançada, de caràcter especialitzat o multidisciplinari, orientada a l’especialització acadèmica o professional, o bé a promoure la iniciació en tasques investigadores.

Doctor: titulacions que tenen com a finalitat la formació avançada de l’estudiant en les tècniques de recerca; podran englobar cursos, seminaris o altres activitats orientades a la formació investigadora i inclouran l’elaboració i la presentació de la tesi doctoral corresponent, consistent en un treball original de recerca.

Les universitats incrementaran la seva autonomia pel que fa a la creació i la proposta dels títols oficials que vulguin impartir, d’acord amb unes regles establertes prèviament. D’aquesta manera, les universitats seran les responsables de dissenyar i proposar els plans d’estudis que considerin més atractius i que estiguin més d’acord amb els seus recursos i interessos. Es facilita així el camí cap a l’especialització de les universitats i la seva plena adaptació a les necessitats i les opcions formatives del seu entorn.

El pla d’estudis s’haurà d’entendre com un projecte que requereix justificació, objectius, admissió d’estudiants, continguts, planificació, recursos, resultats previstos i sistema de garantia de la qualitat.

Els plans d’estudis hauran de tenir en compte, a més a més de l’enfocament tradicional basat en continguts i hores lectives, l’adquisició de competències per part dels estudiants, i hauran de fer èmfasis en els mètodes d’aprenentatge i els procediments per avaluar aquestes competències. Es proposen els ECTS com a unitat de mesura.

Els plans d’estudis hauran de considerar sistemes de garantia de la qualitat que sostinguin un funcionament eficient de les noves titulacions i creïn les evidències necessàries per als processos d’acreditació a què estaran sotmesos. Hi haurà d’haver una transparència total dels plans d’estudis, per tal de donar la màxima informació a l’estudiant interessat a seguir uns estudis determinats.

Els plans d’estudis hauran de passar per un procés de verificació, acreditació i autorització: un procés de verificació en el moment de la proposta del títol per a la seva autorització i inscripció al Registre d’Universitats, Centres i Títols, un procés d’acreditació cíclica cada sis anys des de la data del seu registre per tal de renovar-ne l’acreditació i un procés d’autorització per part del Govern de la Generalitat de Catalunya en el cas dels plans d’estudis de les universitats catalanes. Els plans d’estudis de les titulacions oficials hauran de ser verificats pel Consejo de Universidades, i l’ANECA haurà d’establir els protocols de verificació i d’acreditació necessaris. El paper de les agències per a la qualitat universitària de les comunitats autònomes queda acotat en els processos de seguiment i d’acreditació de les titulacions.

L’any 2005 els ministres responsables d’educació universitària de la Unió Europea, entre ells el de l’Estat espanyol, van signar a Bergen un acord en el qual s’afirma:

“Adoptem els estàndards i les directrius per a la garantia de la qualitat en l’EEES proposats per l’ENQA. Ens comprometem a introduir el model proposat d’avaluació per part de les agències de qualitat nacionals, respectant els criteris i les pautes comunament acceptats. Acollim el principi d’un registre europeu d’agències de qualitat basat en revisions nacionals. Demanem que la forma pràctica de la seva aplicació sigui desenvolupada per l’ENQA en cooperació amb l’EUA, EURASHE i ESIB, que ens facin arribar un informe per mitjà del Grup de Seguiment. Remarquem la importància de la cooperació entre agències reconegudes a escala nacional per tal d’incrementar el reconeixement mutu de les decisions sobre acreditació o garantia de qualitat.”

La creació del Registre Europeu d’Agències de Qualitat va ser reforçada per la recomanació del Parlament Europeu i del Consell el 15 de febrer de 2006, i ha estat confirmada enguany pels ministres competents a la reunió de Londres. S’espera que comenci a funcionar l’any que ve.

La nova redacció de l’apartat 3 de l’article 31 de la LOU recull, de manera genèrica però clara, tant els objectius de cooperació com els referents internacionals de qualitat adoptats a Bergen:

“[...] l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación i els òrgans d’avaluació creats per llei de les comunitats autònomes, d’acord amb els estàndards internacionals de qualitat, establiran mecanismes de cooperació i reconeixement mutu. La Conferència General de Política Universitària informarà i proposarà al Govern la seva regulació [...].”

El document Directrices para la elaboración de títulos universitarios de grado y máster, publicat pel Ministeri el 21 de desembre de 2006, diu:

“11. [...] Els criteris proposats per al registre d’un títol, presentats en aquest document, seran la base dels criteris posteriors d’acreditació. Aquests criteris estan d’acord amb els Criteris i directrius per a la garantia de la qualitat en l’Espai europeu d’educació superior, elaborats per l’ENQA i aprovats en la reunió de ministres de Bergen.”

En cap punt no es fa referència explícita als estàndards internacionals de qualitat, amb els quals hi ha un compromís de compliment explícit per part dels estats.

En el procés de verificació de títols oficials no es fa referència als estàndards internacionals de qualitat, ni tampoc no es menciona la necessària avaluació externa o pertinença al Registre Europeu d’Agències de Qualitat, ni s’estableixen mecanismes de cooperació i reconeixement mutu entre aquestes agències. En concret, no queda clar si, quan s’assigna aquesta funció a l’ANECA, això es fa per la seva adequació als estàndards internacionals o per un desig implícit de mantenir una homogeneïtat en el procés. En aquest segon cas, l’homogeneïtat hauria de quedar suficientment garantida per la definició detallada del mateix disseny del procés que estableix el Reial decret, sense que calgui la centralització de la verificació, sempre que aquesta verificació sigui duta a terme per una agència degudament acreditada, en la forma que haurà de concretar la Conferència General de Política Universitària, d’acord amb la reforma de la LOU.

El paper que s’assigna al Consejo de Universidades en el procés de verificació dels títols oficials és contrari als estàndards internacionals de qualitat. D’acord amb aquests estàndards, l’agent avaluador ha de ser independent de l’avaluat; concretament, als estàndards de l’ENQA, pel que fa referència a la independència de les agències, hi diu:

“Les agències han de ser independents, en la mesura que són responsables de les seves activitats i que les altres parts implicades, com ara institucions acadèmiques, ministeris o altres, no poden influir en les conclusions i recomanacions dels seus informes.”

Aquesta deficiència és especialment evident en els paràgrafs 9 i 11 de l’article 25 del Reial decret, en els quals es regula el paper del Consejo de Universidades en les reclamacions en contra de resolucions de valoració negatives.